Ens separàvem uns 300 km de Tairat a Harhorin. El paisatge no varia. Continuàvem ciclant per l'estepa mongolesa, grans valls verdes. Vam deixar enrere Tairat i vam creuar el riu Büduüüm Gichgeniy gol on ens vam trobar amb uns topògrafs prenent mesures. Aquí, també una nova carretera serà construïda. Als 32 km ens vam topar amb el riu Chuluutïn gol. Ens va sorprendre el seu cabal, ja que l'ha esculpit a uns 200 m per sota del nivell de terra, fent un congost. Vam dinar sota uns arbres d'un petit bosquet entre la carretera i el engorjat del riu. Vam aprofitar l'estada entre els arbres per fer una migdiada. Al km 35 del dia, ens vam trobar amb l'asfalt, que desapareixeria al cap de pocs km i la llera del riu surt a l'exterior. Al km 38 de l'etapa ens vam trobar amb un poble on bàsicament hi havien bars a l'estil mongolés, que no apareixia en el mapa. Vam dormir al costat d'un rierol, a simple vista semblava neta, però en el bidó l'aigua era de color vermellós. Després de sopar, un ramat de yaks ens van fer una visita.
L'endemà vam ciclar com sempre. Cap novetat pel que feia al paisatge. Ens vam creuar amb una parella de suïssos que viatjaven en furgoneta estil california. Portaven 2 anys viatjant. Havien fet uns 40 km i ja paraven. Al·lucinaven que nosaltres ja haguéssim ciclat 50 km i que encara ens en faltaven uns 50 més. Al caps d'uns quilòmetres ens vam girar i vam veure que havien tret la taula i les cadires al costat del riu. Portaven un altre ritme.
Cap allà a les 15h el cel es va tapar, va enfosquir, una turmenta venia cap a nosaltres i en només uns 20 minuts ens va caure un aiguat terrible que va fer que els camins es convertissin en petits rierols. Nosaltres, xops, no hi havia res que parés l'aigua. Per sort, vam trobar una muntanyeta de pedres (cosa rara de trobar) i ens vam refugiar entre les pedres embolicant-nos amb el plàstic que fèiem servir per sota la tenda.
A pocs metres de nosaltres un 4x4, quan ja parava de ploure, de dins van sortir 6 nens/nenes i van venir també cap a les pedres. Es van seure i el 4x4 va marxar. Al cap de poc temps, els nens també van marxar cap al sud, a l'horitzó, no es veia cap ger ni poble. A on deurien anar? Aquest tipus de situacions, són comuns a Mongòlia.
Aquell dia havíem complert els 900km i ens vam trobar a una parella: un basc i una suïssa. Els primers cicloturistes a Mongòlia! I com tot cicloturista ens vam parar per fer petar la xarrada. El basc estaria 3 mesos de vacances a Mongòlia i la suïssa portava 1 any viatjant per Àsia amb bici. Ens van explicar que per davant nostre hi havia una altra parella de suïssos i un grup de 10 persones, que viatjaven per agència.
Vam dormir en un bosc aprop del riu Ihtamir. L'endemà ens quedaven 27 km per trobar de nou asfalt.
Només sortir de Ihtamir ja ens vam trobar la parella de suïssos. Estan 6 mesos entre Mongòlia,Tibet, la Xina,.... Vam anar junts fins a Tserleg i abans d'arribar a la capital, ens vam topar amb la part més dura del trajecte: uns 300 m de desnivell per arribar a un coll en una forta pendent per després, deixar-nos caure fins a la capital, Tserleg. Vam fer parada a Fairfield, un hotelet on vam aprofitar per fer-nos una dutxa calenta per T2000 i menjar, una hamburguesa amb patates fregides, un capuchino i un tall de pastí casolà, increibleeee!. Segons la guia, podem llegir el Times. El diari del dia, no el vam trobar, però la decoració és totalment a l'anglesa. Les habitacions del Fairfield tenen bona pinta i són acollidores. Això si, a l'estiu, millor reserveu ja que sempre està ple.
Els nostres amics suïssos es van quedar dos dies de visitant i descansant a Tsetserleg i nosaltres vam continuar rumb a Harhorin. Fins al riu Urd Tamirin gol és carretera asfaltada.
Una altra sorpresa de Mongòlia, és que quan acampes no hi ha ningú al voltant però concretament aquesta nit, van passar 6 persones a visitar el nostre "ger": una mare amb dues filles intentant buscant cobertura de mòbil dalt del turó, no sabem d'on van sortir però de la mateixa manera que van aparèixer van desaparèixer!. Dos nens a cavall. Però el que ens va fer més gràcia, va ser l'últim que va arribar a peu de ves a saber d'on. Va arribar i es va asseure a terra. Al cap d'un moment, es va estirar. Fins i tot li va fer gràcia els retalls d'aïllants que fem servir per asseure'ns a terra. Va agafar el mapa i va intenta mirar-se'l. Això si, al revés. Però en el moment d'anar a dormir, va voler posar el cap a dins de la tenda, i de seguida, el va treure. No li va agradar gens l'espai de la nostra tenda. Li vam donar un parell de galetes.
El dia següent ens vam despertar amb un sol radiant. La nit havia sigut ventada i estrellada. Vam continuar pujant i baixant petits colls fins trobar l'asfalt a Hotont. A partir d'aquest punt, ja és tot carretera fins a Harhorin.
Harhorin no és com ens l'imaginàvem. Es com tots el pobles. Fins i tot, per a nosaltres, Tsetserleg té més encant. No trobàvem la guesthouse de la guia ni amb les coordenades del GPS. Finalment, vam trobar un edifici que tenia dues habitacions, varis gers en l'entrada i una discoteca. El preu de l'habitació 20.000T la nit. Era hora de dinar i vam demanar uns buuz i una amanida de pastanaga.
Voliem ciclar un dia més fins Arvayhuer a uns 130 km de Harhorin, però finalment la vam descartar. Ens vam quedar dos dies a Harhorin passant el temps al Morin Jim Café (té gers per dormir i organitza excursions a cavall, generalment a un públic francès), connectant-nos per primera vegada a internet al Telecom i visitant el monestir de Harhorin, l'antiga ciutat de l'imperi mongol.
Una hora de connexió a internet T500. Trucar a casa per T7100 (T880 al minut a Espanya).
El bitllet de bus de Harhorin a Ulaanbaatar el vam comprar el dia abans ja que s'havia de comprar amb un dia d'antelació. No ens van posar problemes quan els vam dir anavem amb dues bicis. Per comprar els bitllets és una porta just a l'esquerra de la porta principal del mercat. Ens van costar T12000. Des de Harhorin vam trucar a Gana's Guesthouse per lligar l'allotjament a Ulaanbaator per 3 nits. La trucada la podem fer en anglès i ens facilita molts les coses.
A la nit, ens trobem amb dos ciclistes, un vasc i una madrilenya sopant en el Morin Jim Café. El dia següent començaven a ciclar per Mongòlia. La seva idea principal era dos dies en una furgoneta de UB a Hovd, en els montes Altair. Dues hores després d'haver pujat a la furgoneta ja estaven cansat i havien decidit canviar de plans, se'ls estava fent fosc i van pensar que plantarien la tenda i començarien el dia següent a ciclar, els va deixar baixar però abans els passatgers de la furgoneta els van ajudar a baixar les bicis, muntar la tenda ,... i quan van veure que estaven una mica arreglats van prosseguir amb el seu llarg viatge. Volien fer la mateixa ruta que nosaltres i també en 3 setmanes però ciclant uns 50 km al dia !!! encara no coneixien Mongòlia. Els espanyols sóm els que viatgem amb menys temps?
L'endemà ens vam plantar a les 11 del matí al bus. El xofer quan ens va veure amb les bicis ens va fer que no amb el cap però quan li vam ensenyar els bitllets tot es va solucionar. Les bicis, al passadís del bus. A la Viqui li va petar una garrafa 5 litres de llet al costat seu (odia la llet i només pensar que aquella llet havia fermentat ...). Després, uns quants km per pista de terra i el bus s'omple tot ple de pols, difícil de respirar. Tota una experiència.
El bus ens va deixar a les afores de UB a la Dragon station, per on haviem passat pel costat amb bici el primer dia. Qui ho diria que aquell lloc era la parada principal de busos de Ulan Baator!
En arribar a Gana's Guesthouse ens topem amb un noi amb "lo riu es vida". Caramba! uns catalans de Torrelles que un dia havien sortit de casa direcció Mongòlia en 4x4. Quina experiència! Ens va fer il·lusió parlar amb gent catalana i compartir alguns moments amb ells. Estaven a UB de visita, però també per poder demanar un visat que necessitaven per unes hores per creuar un tros de Rússia.
Per la tarda del dia 1 d'agost ens vam trobar a UB amb 3 amics de Vilafranca, la Rosa, la Montse i el Xavier. Els hi vam explicar la nostra experiència. A la tornada ja ens explicaran la seva!
Fent un cafè al Cafè d'Amsterdam de la capital, vam coincidir també amb un Vilanoví i un Manresà. Ells anaven de BCN a Japó passant per Mongòlia amb moto. També tota una aventura ja que havien tingut molts problemes mecànics.
L'oficina de turisme i Gana's Guesthouse ens van confirmar que per la nit l'aeroport està obert. El nostre vol surt a les 7.35 del matí. Decidim passar l'última nit a l'aeroport juntament amb dos parelles més. Plou i a dins, fa un fred que pela. Aprofitem per protegir una mica les bicis amb plàstics i algun cartró que vam trobar. Van arribar a BCN, en perfecte estat.
En l'entrada del wikiloc "TransMongòlia", en els comentaris hi ha escrit “que ha sigut el pitjor viatge de la seva vida”. Nosaltres no creiem que sigui el pitjor però si el més dur que hem fet. Potser per l'idioma, la lentitud de les coses, el transport, la monotonia del paisatge, la mala sort d'agafar l'onada de calor deguda als 500 incendis que es van produir en aquelles dates a Rússia. Però també hem tingut molts moments d'alegria, postes de sol esplèndides, l'amabilitat de la gent, el somriure dels nens, descobrir que estant cansat es poden ciclar uns quilometres més, l'any anterior a Islàndia en les baixades deixàvem de ciclar quan assoliem la velocitat de 25 km/h a Mongolia deixàvem de ciclar als 12 km/h. A Mongòlia la velocitat, el temps i l'espai són diferents. Segurament si haguéssim anat amb més temps ho hauríem viscut d'una altra manera. Com diu un proverbi marroquí: “la pressa mata”. Però ara escrivint aquestes línies i recordant aquells dies viscuts a Mongòlia ens entren ganes de tornar-hi algun dia això si per a dos mesos!
