Vam aterrar a l'aeroport de Ulaan-Baator i ens va donar la benvinguda un cel ennuvolat. Vam canviar diners al mateix aeroport i per uns moments vam ser rics: ens donaren 1.600.000T. No sabiem a on guardar tants bitllets. Vam muntar les bicis en un racó de l'aeroport i vam sortir a fora. Just al sortir de l'aeroport vam trobar les primeres gasolineres i no tenien infladors de roda. Són simplement dos o tres sortidors de gasolina. Vam fer el primer coll i un arc ens va donar la benvinguda a la capital de Mongòlia, Ulaan-Baator. Vam ciclar per una carretera un xic transitada on la banda esquerra està habitada per parcel·les amb cases o gers. La primera mostra d'amabilitat la vam tenir en aquesta carrereta , un cotxe es va aturar a la vorera i ens va donar un parell de botelles d'aigua envasada. Al fons, ja vèiem les característiques xemeneies amb el seu fum de Ulaan-Baator. A pocs minuts ja de la capital, va començar a ploure i dins de la ciutat, amb la pluja, el caos circulatori i tot ple d'aigua que no es canalitzada ja vam quedar mullats i bruts. Arribarem a la cruïlla principal de UB, davant ja vèiem un edifici històric amb el Chinggis Khaan. No li ferem gaire cas ja que el nostre objectiu era trobar la botiga 7Submits per comprar gas. Resulta que està molt amagada, en un carreró. Si la voleu localitzar us planteu davant de Correus-Telecom, i mireu en direcció sud. Darrera de AirMarket i al costat de l'Oficina de Turisme en un edifici un xic degradat vam trobar la botiga en la planta baixa. A dins, material de muntanya de primera qualitat i bicis. Els preus com a casa. Vam preguntar si era possible aconseguir caixes per la volta i ens van dir que no, però creiem que ni tants sols sabien que els estàvem demanat.
Vam ciclar per l'avinguda principal de UB sota la pluja i vam passar per davant del centre comercial més important de UB. Continuarem fins que vam topar amb un amagat superi vam aprofitar ja per comprar aigua.
Anavem sortint de UB on deixavem enrere els edificis alts i se'ns va presentar un caos circulatori i ple de gent. Semblava un mercat, però no, era la parada de bus. Nosaltres vam continur direcció Oest fins a un pas a nivell de tren. Aquí ja vam cometre el primer error, ja que vam agafar per la dreta, que és la carretera cap a Edernet o Moscú. En aquest punt ens va anar molt bé tenir dibuixat al GPS la ruta ja que fins que no haguéssim estat més encarats direcció nord, no ens hauríem adonat de l'error. Vam retrocedir pel mateix lloc i observarem alguna persona amb embriaguesa. Vam creuar el pas de nivell i vam continuar per la carretera que l'inici està ple de contenidors de petits tallers que es dediquen als neumàtics. Cada cop anàvem deixant més enrere la civilització fins creuar un “garito” de policia, que funciona com duana o control de mongolesos.
Arribarem a una població que no ens apareixia al mapa. Vam girar a l'esquerra cap a dalt del coll per una carretera en bon estat i molt ampla. A dalt, vam dinar l'entrepà que vam comprar a l'aeroport de Moscú refugiant-nos de la pluja sota una petita construcció religiosa. Poc després, va parar de ploure. Mongòlia és un puja i baixa, per tant vam anar saltant colls petits on a dalt sempre hi ha símbols religiosos. També ens va sobtar les petites cases de 4 parets que venen pells sangoses a peu de carretera. Són pells d'ovella i encara es pot olorar la carn viva que tenen enganxada.
Després de ciclar 74 km vam decidir acampar entremig d'alguns gers ja fora de la població. Ens va tornar a caure un xàfec i vàrem gaudir poc després de l'arc de sant martí. Ens vam adormir degut el jet-lag de l'avió. Havíem viatjat durant dos dies per arribar a Mongòlia més una bona etapa en bici. Al cap d'una hora ens vam despertar, teníem gana. Poc després vam tenir la nostra primera visita. Era la quitxalla d'algun ger del voltant encuriosits per veure qui érem. 4 nens amb els seus cavalls.
L'endemà vam continuar per la carretera fins a Bayanhangay. Pel camí vam trobar un “chiringuito” que fan menjars i vam comprar un parell de coca-cola. En aquest punt, vam utilitzar per segona vegada i última el GPS per veure la direcció correcte del trencall i pujar direcció nord. El poble de Bayanhangay són 4 edificacions i si heu de comprar alguna cosa, millor fer-ho a uns 2km, al peu de la carretera principal. A partir d'aquest poble, l'asfalt ja desapareix i ens queden uns 300km fins a Bulgan sense civilització. Vam dinar a les afores del poble alguna torradeta de pa wasa amb sobrassada i vam tenim la companyia de dos joves amb els seus respectius cavalls, només ens observaven, conversa nul·la. És difícil mantenir una conversa en un idioma tant diferent, només vam intercanviar alguna informació amb gestos. Vam entendre que tornaria a ploure i que els cavall no menjaven un tipus d'herba perquè no els agradava. A tot diuen que si amb el cap.
Vam continuar per la pista i quan no està asfaltada, et trobes entre mig d'un entramat de camins i vas seguint, el que et sembli millor o aquell per on no circulin els pocs cotxes que et vas trobant. Nosaltres érem fidels a la carretera i anàvem seguint uns postes que ens anaven indicant el quilometratge que hi ha entre les dues ciutats que uneix el camí. Són les úniques senyals que vam veure durant molts km per a Mongòlia. Vam acampr en un coll al km 188 just abans de que caigués una gran turmenta. Tenien raó aquells dos joves que ens havien acompanyat mentre dinàvem.
Després de la pluja vam sentir el soroll d'un motor. Avui ens visitava un mongolés amb moto. Li fèrem la foto amb l'arc de sant martí al fons. Quines motos més autèntiques. Aquesta trobada ens va fer gràcia, però no tant, quan de nit, torna aparèixer el motorista amb "la xati" al darrera il·luminant-nos amb el far: volia ensenyar-li a la dona la troballa que havia fet.
Aquella nit vam mirar el cel estrellat. Tantes estrelles hi ha? Al no haver contaminació lumínica és un espectacle veure aquell cel. Va ser la única nit que vam gaudir d'un cel clar i estrellat. La resta de nits estàvem tant cansats que quan les estrelles sortien nosaltres ja feia hores que dormíem
El dia següent ens vam llevar amb un dia clar enmig d'uns crits caracteístics i una moto. Era un mongolés a cavall i un altre amb moto que movien els cavalls de lloc. Els crits que fan els pastors per dirigir els ramats no els oblidarem mai; són curiosos.
A la llunyania vèiem el coll a on havíem d'anar a parar. En total, de coll a coll són 8 km perquè us feu una idea de les distancies que s'han de ciclar i que avarca la visió enmig de l'estepa mongolesa.
Vam remuntar el primer coll i a dalt se'ns va presentar un gran totem que no enteníem que significa. Al costat, 3 jeeps que estaven arreglant una roda. Eren gent "rica" ja que molts d'ells tenien panxeta i menjaven una especie de llonganissa. Parlaven una mica d'anglès i intercanviarem algunes paraules. Bona gent, només veure'ns arribar ens van oferir dues llaunes de Pepsi. Ser de Barcelona té l'avantatge que tothom coneix el Barça i pot ser un tema de conversa. Endevinar de quin jugador estaven parlant era com un joc. Imagineu la pronuncia de “Casillas” o “Iniesta” en mongolès??? També ens van felicitar per haver guanyat la selecció espanyola el campionat del món, llàstima que no ens agradi gaire el futbol. Van acabar d'arreglar la roda i van marxar.
Ens endinsàrem en una gran vall plana i al fons una serralada. L'havíem de creuar per un coll a la part oest, per saltar a l'altre banda. Ens vam trobar en una zona que hi ha molts gers. Vam creuar el primer riu i ens vam adonar que no podíem contar amb ella ni per beure ni per dutxant-nos: era zona de bestiar.
Vam continuar ciclant i ens va venir a buscar un noi de la nostra edat a cavall. Parlava un anglès bàsic. Ens volia convidar al seu ger a beure llet, però vam preferir seguir fent camí i no desviar-nos, només havíem ciclat 35km i si ens aturàvem no arribaríem a fer els 80-100km que havíem planejat. Primera senyal de que no ens estàvem adaptant al ritme del país.
Més endavant ja no vam trobar cap ger. Enmig de res. Ens adonàrem que ens trobàvem en una zona 100% desèrtica on la calor apretava. De sobte un camió al mig del camí havia perdut l'eix del darrere i estava allà, esperant,...
Amb les dos bicis i el toldo de la tenda vam improvisar un para-sol per poder menjar una mica i descansar una estona. Un camió-furgoneta es va parar i ens va oferir aigua. Els vam dir que si i ens van donar 2 litres. Un d'ells ens va fer una broma oferint-nos un preservatiu. Al principi no reaccionàvem no ens va passar pel cap que el que ens estava oferint era un preservatiu, la resta reien, finalment ens adonàrem del què era i vam riure tots plegats, li vam intentar explicar amb gestos, que anar en bici a 44ºC durant el dia, i fer l'amor a Mongòlia, era incompatible. Ell segurament preferia fer l'amor que anar en bici, jejeje.
Remuntant cap al coll que ens permetria creuar la serralada, vam trobar uns petits arbres amb ombra. Vam parar-nos a descansar i vam conèixer a dos nens que anaven a peu. No sabíem d'on havien sortit i ni cap a on anaven. Sense aigua. Els vam dibuixar a la llibreta un bitxo semblant a un escarabat amb cua d'escorpí que es troba en zones àrides o en els riu secs. Amb dibuixos ens van explicar que aquests escarabats quan piquen, perden la cua i que fan mal. El que no vam aclarir va ser si la picada era perillosa. Millor no saber-ho, però val la pena tenir-los present.
Creuarem la serralada i un gran ovoo ens confirmava que havíem arribat a dalt. Havíem ciclat a la mateixa velocitat els nens pujant caminant. Una divertida baixada ens va portar altre cop a una altra vall oberta i novament ens vam retrobar els gers.
Al km 90 de la jornada arribàrem al riu que marcava el mapa i amb la sorpresa que creuàrem un poblat que no surt al mapa i que no contàvem amb ell. L'ambient no era molt agradable, era més aviat un assentament dels treballadors d'una especie de cantera d'on extreien sorra. Vam creuar el riu, el color de l'aigua, els ramats pasturant i l'abundant cabal va fer que perdéssim les esperances d'una dutxa. A uns 100 km de Bulgan vam acampar enmig d'un prat. Buscar una zona per acampar és fàcil, pares treus la tenda i la plantes. Ja està.
El quart dia ja coneixíem de sobres que és l'estepa mongolesa, amb un paisatge no gaire canviant. L'anècdota del dia va ser quan pel matí estàvem ciclant se'ns van acostar 3 mongolesos robustos i curtits pel sol sobre els seus cavalls. Ens van demanar aigua i el Raimon els va donar el seu bidó. Se'l van polir en un tres i no res, això si a parts iguals. Aquelles persones en generaren un gran respecte, ni tant sols vam ser capaços de treure la càmera de fotos, hauria sigut increïble. Només ens queda la viva imatge al nostre cap.
Arribem al km 75 de la jornada a Orhon. Ja començàvem a veure com es distribueixen els pobles. En una zona, tenim parcel·les i dins de cada una cadascú es fa la seva casa, o planta el seu ger o bé fa la casa i al costat planta el ger. A un costat, ja en edificis de totxo, tenim els serveis, 2 súpers un al costat de l'altre.
Vam comprar un refresc i vam dinar a l'ombra deixant passar les hores de més calor. Durant aquesta parada uns nens ens van intentar ensenyar els números en mongolés però no hi va haver manera. Se'n reien de nosaltres en el moment de la pronuncia. També vam veure el sistema de portar productes al super. Res de repartidors! simplement arribava un cotxe, baixaven 4 o més persones de dins i començaven a treure paquets de l'interior. En resum, de tant en tant deuen anar a la capital a buscar el genero.
Ens quedaven 20 km per arribar a Bulgan i vam decidir que una nit d'hotel, una dutxa i sopar de restaurant era una bona idea. Per tant, s'havien de fer, però ens vam trobar amb algunes rampes dures amb les alforges tant pesades que portàvem Penseu, que ens vam creuar varis cops un camió de sorra que pujava les pujades amb el capó del motor obert perquè es refredés.
Vam arribar al últim coll i un totem ens va donar la benvinguda a Bulgan. Al fons, ja el vèiem. Vam fem la foto de parella i a baixar que feia baixada. Just arribar a Bulgan, ens va aparèixer l'asfalt! Mentre la Viqui baixava de la bici i donava un petó a la carretera el Raimon es va adonar que havia perdut el carregador de la placa solar. Va desmuntar el carro i va haver de pujar cap al totem a veure si el trobava. I per sort, si! Li havia caigut quan feia la foto.
Vam intentar trobar l'hotel que surt a la guia: Khantai Hotel. Per sort dels mapes que hi ha a la guia et pots ajudar una mica a localitzar-lo. Ho vam preguntar i ens indicaren per on queia, finalment el vam trobar en un carrer secundari. L'habitació era correcte i teníem un balcó on vam netejar i guardar les bicis i estendre la roba que havíem rentat. El bany era comunitari però net.
Primera dutxa a Mongòlia. Rudimentària però europea. Ens costa 30.000T dormir, pel matí vam demanar si ens podíem fer un ou fregit i un té per esmorzar, ens ho vam menjar en el seu menjador, que bo que està un ou fregit a Mongòlia!!!. Ens va cridar l'atenció que la resta de les habitacions estaven ocupades per mongolesos, cuinat i treballant amb els orinadors portàtils.
Vam aprofitar per fer neteja de bicis i el Raimon va decidir canviar-se de samarreta. Era la mateixa des que vàrem sortir de casa. La pobre, ja estava una mica marrana. Vam trencar les mànigues, ens van servir per netejar la cadena i treure la pols.
Després vam fem un tomb per la ciutat i ens vam topar amb una farmàcia. Vam aprofitar per comprar una crema pel culet de la Viqui, amb la calor i el cullote li han sortit uns granets que no la deixen tranquil·la.
Vam trobar el lloc que recomana la guia per sopar. Estava buit, vam sopar sols. La carta tota en mongolés. Nosaltres només volíem menjar algú, era igual el què. Com ho expliques!!!!. Finalment ens va senyalar una pàgina i ens va fer el so de "beeee". Ok, ovella. Vam triar els dos plats més cars, però no en tenien. Ens van donar a triar entre dos. Fàcil, un de cada.
Ens van portar uns espaguetis amb carn talladeta. Boníssim! i una especie d'estofat de be amb arrós bullit.
Ens va fer gràcia que només posessin forquilles envolicades en un petit tovalló només a la punta. Sort que la Viqui porta la seva navalla pelz que em va permetre tallar la carn, ja que us assegurem, que la carn de Mongòlia, és d'ovella, però d'ovella vella, aquella que ja no pot parir més i abans que mori, la maten. (això és una deducció del Raimon, no en tenim proves).
