Ens llevem amb un cel grisós. Desmuntem la tenda i reprenem el camí, en direcció a La Vernède. El veiem al fons, dalt d'un turonet, petit. Ens preguntem perquè és final d'etapa per als qui han dissenyat aquesta ruta. A simple vista, són poques cases i només hi viu una família. A la sortida del poble, ho entenem: un refugi lliure de 19 places amb totes les comoditats que un es pugui imaginar!!!!. Si ho arribem a saber, venim aquí.
Aquest refugi en diuen Résau Vert i en trobem dos tipus:- Relais ouvert
- Relais à létude
Réseau Vert és una ruta que travessa tot el departament de l'Héraul francés
Les condicions del refugi són excepcionals. Res a veure amb el que coneixem aquí: Taules, cadires, una llar de foc, llençols nets dins d'un armari, fogons elèctrics, calentador, lliteres... i fins i tot cafetera, microones i nevera. No es pot demanar més.
Nosaltres ens preparem un cafè i aprofitem per carregar la bateria de la càmera de fotos i del mòbil.
Segons les indicacions del refugi, s'ha de reservar per telèfon i no pots passar més de 5 nits consecutives. (Randonneurs réservez: 04 67 44 62 54).
A La Vèrnede no disposa de serveis. Si voleu fer nit, haureu de portar-vos el menjar.
Sortim de La Vèrnede per prats de conreu abandonats direcció St. Pierre de la Fage. Tampoc hi ha serveis. És una zona un xic desèrtica. Remuntem cap al bosc per una pista còmode que ens porta al Coll du Jouquet (769 m.).
Seguim les marques GR o GT39, fins a la carretera D9. La creuem i anem a buscar la D9E10, una petita pista asfaltada que ens porta al Mont St. Baudille (847 m.), amb fortes rampes. Decidim evitar la pista del GR que es troba en molt mal estat i bastant de pedra calcària en descomposició.
A dalt del Mont, res de monestirs, creus, tendes de souvenirs, només un edifici molt lleig de torres de comunicació, un xic militar. Això si, déu haver una bona vista, el mar? No ho sabem, portem molta estona ciclant dins una boira molt densa.
A 200 m. de dalt de cim, ens apareix un trencall a mà esquerra. Descendim per anar a buscar-ho per una pista, que durant uns quants km, no perdrà alçada, fins a baixar a les cases de Les Lavagnes.
Canviem de vall i el paisatge també varia, per uns boscos de pi i agulles de roca calcària.
Pujem per unes rampes dures fins el coll i divisem Montpellier al fons als nostres peus, baixem per una llarga pista, que ens porta a St. Jean de Fos.
Aquí, ja ens trobem un altre paisatge: bosc mediterrani. La vinya i l'olivera fan presència.
St. Jean du Fos és un poble pensat pel turisme. Les Gorges de L'Hérault és una zona de bany a l'estiu, i el poble, moltes caves de vi i Poteries (artesania). Cal fer una petita parada al Pont del Diable que creua les Gorges de L'Hérault, que no té res d'envejar amb el Pont del Diable de Martorell.
Per carretera D27 arribem a Amiane, on trobem tots els serveis, per proveir-nos altre cop.
A la sortida de Amiane ja no trobem marques GT34. Només del GR. Els primers trams, són dreceres que tallen la carretera. Després del pont a l'àrea de pícnic, es pot reempendre el camí fins a La Boissière. Nosaltres la "pifiem" i continuem per carretera. Resulta ser massa transitada i estreta.
A La Boissière reprenem el GR, però passat el poble, continua per la carretera D111, aquesta, poc transitada.
Decidim fer nit en un bosc de pastures de cavalls.
